dimarts, 20 de març del 2012

El miratge de mecenatge?


En el debat etern sobre el finançament de la cultura, quan s’esgoten els arguments per defensar les bondats del sistema basat en el suport públic, sorgeix de forma invariable l’apel·lació al mecenatge. La qüestió a plantejar seria quin és el millor sistema per canalitzar cap a les institucions culturals no comercials els recursos que necessiten per portar a terme la seva activitat. Si deixem de banda els aspectes ideològics del debat –liberalisme vs intervencionisme- en el fons el que es tractaria de dirimir, és si els recursos que generen els sistemes impositius i tributaris, resulta més eficient canalitzar-los cap a les institucions culturals receptores directament per part dels contribuents, o indirectament per part de l’estat, una vegada recaptats els recursos per via impositiva. I en moment actual, el debat a casa nostra ve marcat no tant pels arguments “de model” com per la situació d’emergència provocada pel col·lapse pressupostari de les administracions públiques. En aquestes circumstàncies l’apel·lació al mecenatge s’arriba a presentar com l’última taula de salvació d’unes institucions que en molts casos es troben al llindar de la fallida. I en aquest context el clam per la reforma de la llei de mecenatge sembla general i assumit de forma inqüestionada. No obstant això, si s’observa com ha evolucionat recentment aquesta qüestió a altres països, les sensacions són com a mínim, ambivalents.
Primer: França
L’augment de la deducció fiscal motivat per la modificació de la llei l’any 2003 va provocar un increment notable de les donacions tant individuals com corporatives. Les aportacions empresarials de l’any 2010 van arribar fins a 2.000 milions d’euros, amb una participació notable del segment de la petita i mitjana empresa: més de 35.000 PIME van fer aportacions. Aquest segment a més te una expressió “de proximitat” atès que s’adreça de forma preferent als territoris de referència de les PIME, tot i que orienta les donacions de forma preferent a l’àmbit de l’esport. L’eclosió del mecenatge empresarial no s’ha produït al mateix nivell en l’àmbit de les donacions individuals, potser poc encoratjades per un sostre de deducció fiscal molt baix. El mecenatge no va resultar però immune a la crisi: les aportacions empresarials de l’any 2010 van baixar un considerable 20% respecte el 2008. Per contra, el nombre d’empreses mecenes va pujar el 17%. La cultura de mecenatge ha calat fort en l’ecosistema empresarial francès: el 43% de les empreses de més de 200 treballadors el practiquen. Compte però amb la cultura: el 2008 el sector va captar el 39% de les donacions (975 M€) però aquesta xifra va baixar de forma dramàtica, perdent gairebé 600 milions d’euros, rebent únicament el 19% de les aportacions (380 M€). El Museu del Louvre, que encapçala les donacions entre les institucions culturals va rebre 32’8 M€ el 2009, xifra que va baixar a 24,5 M€ el 2010. Val a dir però que les xifres de 2009 es consideren “extraordinàries” atès que es van rebre aportacions, diguem-n’hi singulars com una aportació de 15M€ del rei del Marroc al departament d’art islàmic. El cas de França resulta encoratjador sens cap mena de dubte i apunta direccions, però aquesta darrera evolució del sector cultural no deixar de ser inquietant.
Segon: EUA
Quan diem mecenatge el punter s’orienta de forma invariable cap a l’altra banda de l’Atlàntic. I les dades, vistes d’aquí estant provoquen vertigen: l’any 2005 es va produir donacions per valor de prop de 250.000 milions de dòlars. Compte però que les dades generals sempre amaguen detalls importants. D’aquesta quantitat, el 75% prové de donacions particulars, i solament un 5% de patrocinis empresarials. Més endavant tornarem sobre aquesta qüestió. Òbviament, aquesta quantitat astronòmica no correspon a donacions a institucions culturals, la cultura, pobrissona ocupa el 7 lloc en el rànking de donacions amb un 5,6% del total. I ara, endevineu on van a parar de forma absolutament majoritària el gruix de les donacions? Efectivament, ho heu endevinat: el 35,5% de les donacions filantròpiques als EUA van a parar a les múltiples i diverses organitzacions religioses...Com en el cas francès, la crisi s’ha deixat sentir amb una disminució de els aportacions del 7,5% en el període 2008-09. I encara als EUA, un exemple de com poden funcionar les lògiques singulars del mecenatge: la Smithsonian Foundation va rebre d’una donació particular de 38 milions de dòlars. Es tracta d’una xifra que certament podria fer somiar a qualsevol gerent de les nostres grans institucions culturals. Però resulta que aquests 38 milions tenien clàusula i lletra petita: s’havien de destinar a la creació d’un panteó de “grans americans” al Museu d’Història Americana, una mena de “hall of fame” que havia de portar el nom de la donant, però a més a més, aquesta persona es reservava el dret d’escollir el comitè que havia de fer la selecció de personalitats a ingressar al “panteó”, entre les quals s’hi trobaven Oprah Winfrey i Martha [i]...El somni pot esdevenir malson: finalment, aquesta donació va ser anul·lada, en entendre l’organització que li provocava publicitat negativa... Es tracta evidentment d’un cas, diguem-n’hi extrem, d’una anècdota que no es pot fer passar en cap cas per categoria. I en sentit contrari, el Metropolitan Museum de Nova York ha rebut aquest any una aportació “sense clàusula” de 60 M$ -que encapçala el rànking de l’any- de l’empresari petrolier David H. Koch. Malgrat tots els inconvenients que s’hi puguin donar, 13.000 milions de dòlars anuals en donacions a institucions culturals no són cap anècdota, però casos com aquest posen de relleu debilitats de la lògica del mecenatge que s’haurien de tenir presents a l’hora d’establir-ne els marcs reguladors.
Tercer: Regne Unit
De tornada cap Europa però dins l’àmbit anglosaxó, el Regne Unit ens aporta també dades interessants. En primer lloc, les donacions a institucions i activitats culturals, sense atènyer els volums dels EUA són prou rellevants: 684 milions de lliures l’any 2011. Val a dir però que aquesta xifra es manté pràcticament estable des de l’any 2007, i això malgrat que a finals de 2010 el secretari de cultura Jeremy Hunt va proclamar que el 2011 seria “l’any de la filantropia corporativa”. La realitat no va fer costat a aquesta proclama, ja que les donacions empresarials van baixar un 7% respecte l’any anterior, situant-se en el valor més baix des de 2005 amb 134 milions de lliures (19,5% del total). Per contra, les donacions individuals es van enfilar un 8% fins a 382 milions, fregant el màxim històric i superant el 55% del total de les aportacions. Sembla que la irrupció de formats digitals i noves estratègies de captació de fons (crowfundig) han esperonat aquest tipus de donacions. Una altra dada no menys rellevant, és l’ elevadíssim grau de concentració geogràfica en el destí de les donacions individuals: el 80% de les aportacions van a parar a Londres, mentre que una part significativa de regions han sofert disminució de recursos.
Quart: Dinamarca
Aquest país nòrdic referent tant d’estat de benestar com d’una societat civil compromesa amb els afers públics, va promoure l’any 2005 una reforma en el seu exigent sistema impositiu cercant una major implicació empresarial en el finançament de les institucions culturals. Amb aquesta reforma s’esperava obtenir 100 milions anuals de corones en donacions empresarials, però el resultat final ha estat molt allunyat d’aquesta previsió ja que entre 2005 i 2010 s’ha obtingut una mitjana de 27 milions anyals.
Les expectatives i la realitat:
Somiar és de franc, i per tant, confiar en el mecenatge com a alternativa als greus problemes de fiançament que estan patint les nostres institucions culturals és ben legítim: no està escrit enlloc que els empresaris i corporacions del nostre país tindran una resposta tan freda com l’han tingut els britànics o danesos a la crida a la seva implicació en el finançament de la cultura. I el cas més proper de França apunta en direcció oposada. Però si més no, les evidencies dels casos descrits, haurien de prevenir sobre expectatives excessivament optimistes. Per altra banda, remarcar que el gruix de la filantropia és individual i no pas corporatiu tant als EUA com al Regne Unit, i per tant no deixar de banda en cap cas aquest segment en les orientacions del nou marc legislatiu. Tercerament, remarcar que les donacions d’aquest segment individual poden ser poc previsibles o fins i tot capricioses, per la qual cosa no semblen la via més adequada quan es tracti d’equilibrar la distribució de recursos tant des del punt de vista sectorial com territorial, front a una reculada de les aportacions públiques.


[i] Oprah Winfrey i Martha Stewart, cèlebres –i multimilionàries- comunicadores i empresàries, aquesta darrera, condemnada a presó per conspiració, fals testimoni i obstrucció a la justícia el 2004.

2 comentaris:

Josep Vives ha dit...

Molt interessant, sobretot per les dades que aportes. Una reflexió que vull introduir fa referència a la forma com redistribueix la riquesa una societat i que crec que té molt a veure amb el tema del patrocini. Hom pot cobrar impostos i fer inversió pública (seria bàsicament el cas de l'Europa continental) i cobrar menys impostos (baixant-los directament o introduint desgravacions fiscals) i esperar a que part de l'estalvi que reben persones i empreses vagi a donacions. Es pot discutir quin dels dos models és millor però al final són equivalents.
D'altra banda hi ha cosa que mai es diu, els EUA tenen Coca-Cola, Microsoft, IBM, etc. és a dir, grans empreses multinacionals. L'Estat espanyol, què té? Endesa? Repsol? són "multinacionals" molt més petites i amb una capacitat molt menor. Fins i tot les grans fortunes particulars, la majoria NO estan a Europa.
Finalment, són les grans empreses les que més poden invertir en cultura i normalment les grans empreses estan a les capitals dels seus respectiu estats... Catalunya no té "multinacionals" ni Barcelona és la capital de cap estat. Només cal donar una ullada a l'agenda cultural de Madrid per veure com les grans empreses espanyoles hi aboquen diners. Aquí ens queda.... molt poc.

Santics ha dit...

En el cas dels EUA, el gruix de les donacions no són empresarials, sinó personals. Això si, els donants són empresaris "filàntrops" com el Bill Gates. Però finalment la donació es fa com a aportació personal no pas coroporativa. I entra en el mateix calaix que els centenars de milers de petites donacions individuals.