dijous, 27 de desembre del 2012

Territoris, cultures, polítiques (I)



La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...
A banda d’aquests referents, dels quals ens interessa observar com resolen la construcció i execució de polítiques culturals nacionals en marcs estatals, sovint poc amatents amb la diversitat interna, ens interessa també situar el focus en estats de dimensions equiparables a les de Catalunya. Països petits o mitjans com Dinamarca, Finlàndia i Àustria que són referents pel seu nivell de desenvolupament econòmic i social, i per de solidesa de polítiques públiques i acció de govern. Sense pretendre fer una tasca exhaustiva us convido a compartir la mirada sobre aquests petits grans països.

País petit
No tant per extensió com per població, es tracta de realitats de dimensió “mitjana” si s’observa des d’una mirada europea, però que s’encongeixen de forma evident quan l’observació es trasllada a un punt de vista global. Resulta pertinent realitzar aquest exercici de contrast de magnituds i escales. El Quebec se sol presentar com a realitat cultural pròpia i diferenciada en el context canadenc, on representa prop del 20% de la població, i per tant amb un pes evident a escala estatal, però immediatament, s’ubica en la realitat anglòfona que l’envolta i que la converteix poc més que en un detall, poc més del 2% de l’Amèrica del Nord anglòfona, proporció que la situa en xifres decimals si l’escala passa a ser la continental. Catalunya amb 7,5 milions d’habitants s’equipara amb el Quebec amb 7,9 i s’apropa als 8,4 milions d’Àustria i supera en població a la resta de territoris considerats, que se situen al voltant dels 5 milions. Com deia aquell “el meu país és tan petit...”, i ens convé partir d’aquesta evidència, però alhora constatar que el país és tant petit com -o fins i tot menys petit que- aquests altres països que poden excel·lir en algun o varis aspectes en aquest joc d’escacs de la cultura globalitzada..

Immigració i diversitat
Un altre factor que comparteixen aquests petits països és la seva diversitat cultural. Aquesta es pot relacionar amb processos històrics més o menys arrelats, amb fenòmens recents o ambdues variables ensems, però el resultat és equiparable: en major o menor mesura ens trobem davant de societats amb una grau de diversitat demogràfica, cultural i ètnica considerables. Val a dir que és precisament Catalunya qui encapçala el rang amb un percentatge de “no nacionals” del 15,7%, per sobre del 12,5% del Quebec[1] i del 10,5% d’Àustria i multiplicant per 5 el percentatge de Finlàndia, que resultaria societat més homogènia en aquests termes amb només un 2,9% de “no nacionals”. La qüestió de la immigració recent ha posat a prova la capacitat d’acollida i el nivell de tolerància d’unes societats que es consideraven “exemplars” en molts aspectes. Alguns d’aquests països –Flandes, Àustria, Dinamarca, Finlàndia- han vist néixer partits populistes que han assolit quotes de penetració electoral i social considerables, això ha contribuït a projectar-ne una visió d’unes societats amb tics xenòfobs i essencialistes, visió que afectaria especialment Àustria i Flandes. El cas d’Àustria està lamentablement justificat per l’empremta que va deixar el líder neofeixista Jorg Haider, que va arribar a governar el Land de Carintia, però és més que discutible a Flandes. Aquí, les formacions populistes –Vlaams Block, reconvertit després en Vlaams Belang- tot i rebre un fort suport electoral no van aconseguir mai esquerdar el “cordó sanitari” que li van imposar els partits democràtics i si s’analitza la seva política en termes de diversitat i ciutadania, es tracta d’un dels exemples més evidents d’aposta per la diversitat i el diàleg intercultural tant pel que fa al marc legal com a les polítiques de foment. Cal remarcar doncs que Catalunya, amb un percentatge de “no nacionals” dels més elevats d’Europa, ha d’afrontar un repte evident: la necessitat d’encarar decididament les polítiques públiques en la matèria, sense obviar l’existència evidenciada del germen del populisme.

Diversitat i drets culturals
Tornant a Finlàndia, aquest país nòrdic acull una important minoria de llengua sueca que suposa el 5% de la població i xifres menors d’altres minories culturals que disposen d’algun reconeixement i que per això es diferencien del grup dels “no nacionals” format per tots les poblacions de nouvinguts que no han adquirit encara la nacionalitat. Dinamarca també compta amb una minoria nacional alemanya i amb els territoris de Grenlàndia i les Illes Feroe que tenen la consideració de “nacions autònomes”. Les fórmules que s’han adoptat a Dinamarca es presenten com a exemplars en l’atenció a la diversitat interna. El Quebec compta amb diverses “pobles originaris”, però aquí sembla que la defensa acarnissada del fet nacional propi en el marc estatal, ha comportat una certa desantenció a les realitats culturals d’aquests pobles. Àustria reconeix també com a nacionals diverses minories lingüístiques, tot i que en aquest cas no han mancat alertes de tracte discriminatori sobretot per part de la minoria eslovena.  Flandes i Escòcia no tenen minories internes reconegudes, i en el cas de Catalunya la “minoria aranesa” es podria a equiparar amb la sueca de Finlàndia puix que tant el suec com l’aranès són reconegudes com a cultures i llengües pròpies dels respectius països. Arribats en aquest punt, si s'adoptés la "via finlandesa", el castellà hauria de tenir en una Catalunya independent la mateixa condició que el suec té a Finlàndia: cultura nacional, llengua oficial, i, atenció, immersió lingüística en castellà...Seria la prova del nou que Catalunya respectaria de forma escrupolosa  els drets culturals i la diversitat. I la cosa no s'hauria de limitar al castellà puix que també s'hauria d'estar amatent a les llengües de les principals comunitats de nouvinguts.

Normalitats i normalitzacions lingüístiques
Una mirada apriorística realitzada des de Catalunya ens portaria a situar la normalització lingüística com una de les parets mestres de les polítiques culturals de Quebec, Flandes i Escòcia, però estaríem davant d’una mirada evidentment desenfocada. La realitat sociolingüistica de cadascun d’aquests països es ben diferent, i en conseqüència, els marcs normatius i polítics sobre llengües nacionals tendeixen a anar acompassats amb aquestes realitats, que dit sigui de pas, estan molt allunyades de la nostra. Des d’una perspectiva catalana, el cas més sorprenent seria el d’Escòcia, on les llengües “pròpies” (gaèlic i scotts) tenen un pes menor –gairebé es podria dir que minúscul- en la conformació d’una realitat cultural i nacional que ningú no discuteix. En aquest cas, el marc normatiu sobre el gaèlic queda restringit a tímides mesures de foment i en cap cas s’orienten a una hipotètica generalització del seu us, que a hores d’ara es pràcticament residual.
En el cas de Flandes la situació lingüística pren un gir copernicà respecte Escòcia. A Flandes es pot considerar que no hi ha “problema lingüístic en clau interna”: la societat flamenca és considera monolingüe[2] neerlandòfona i la legislació reflecteix aquesta realitat de forma natural. A més a més, és la llengua “majoritària” a l’estat belga. Per tant estaríem lluny per cercar analogies en polítiques lingüístiques i les receptes consegüents per aplicar a Catalunya. Es pot dir que la legislació en matèria lingüística de Flandes s’ha adreçat a defensar aquesta “normalitat” aparent. I aquesta legislació ha provocat recels només quan la convivència en el marc estatal belga ha tensat aquesta normalitat, com seria el cas dels municipis de la perifèria de Brussel·les on s’ha consolidat de facto una majoria francòfona en territori flamenc.
És doncs en el cas de Quebec on podríem trobar més punts de contacte amb Catalunya: la llengua pròpia com a pilar de la identitat nacional, que rep la pressió de la llengua hegemònica a nivell estatal. En aquest context s’estableix una marc legal de protecció i unes polítiques de foment. Tanmateix les realitats sociolingüístiques d’ambdós països no són equiparables: la pressió que rep el francès al Quebec no és comparable ni en termes jurídics ni en usos i hàbits lingüístics de la població, i en aquest cas, la llengua pròpia no és una llengua minoritària a escala global com la catalana. Partint de la base del reconeixement d’aquestes asimetries, el cas del Quebec il·lustra de com la defensa desacomplexada de la llengua pròpia en un context de minorització, no és incompatible amb una política de projecció internacional del patrimoni i la producció cultural quebequesa i de la promoció de la seva indústria cultural.



[1]              La dada del Quebec correspon a 2006 ja que encara no hi ha disponibles les dades del cens de 2011. Tanmateix, observant els moviments naturals i migratoris d’aquest darrer quinquenni, el percentatge probablement ja hagi assolit el 15%.
[2]              Tot i que probablement és una de les societats amb un nivell de coneixement d’altres llengües més elevat d’Europa.